ITZIAR ARANAZ: “Aquestes criatures no estan estudiant per a viure; estan vivint i decidint a cada moment”

Per Meritxell Vilanova

“Siusplau, abans d’entrar a l’aula traieu-vos les sabates.” De seguida veiem que la tarda no serà gens usual. Ens trobem a Àurea Social, on treballa la Xarxa d’Educació Lliure, per parlar amb la Itziar Aranaz, membre del grup de treball de la XELL, co-fundadora del projecte Xicalla i mare de la petita Ona, que joguineja al nostre costat.

Itziar Aranaz, educadora de la XELL. / MERITXELL VILANOVA

La Xarxa d’Educació Lliure coordina els diferents projectes d’educació lliure que van començar a néixer a la ciutat de Barcelona. “Eren petits projectes que es prenien amb molt d’entusiasme, però sentíem que eren petits brots que havíem de cuidar”; d’aquí neix la XELL, amb ànim de difondre, formar i coordinar.

Assegudes al terra, observem el nostre voltant; una petita aula amb uns matalassos, unes caixes apilades a mode d’escales, pintures infantils a les parets i joguines arreu. És un espai senzill, però que ofereix calidesa; la Ona gateja amunt i avall, pujant sobre nostre. Com eduquen aquí als petits? La Itziar explica que funcionen a base de tallers; s’organitzen espais amb activitats psicomotrius, de plàstica… on cada nen tria quina activitat és la que vol fer. Quan preguntem pels avantatges, el primer que comenta és que, com els educadors no diuen als nens què han de fer o no, “ens encarreguem de tota la part d’acompanyament emocional: per exemple, quan un nen a la sala de psicomotricitat no aconsegueix enfilar-se a l’espatllera i s’enfada o es frustra, l’adult l’ajuda a veure cap on va tot això; si decideix tornar-ho a provar o no”. A partir de totes aquestes experiències els nens van creant la seva idea del món al seu voltant; es creen la seva imatge corporal al cap, cosa que segons la Itziar és molt important. El que els aporta aquest sistema és una major independència, perquè són ells qui decideixen.

Ens remarca molt els avantatges d’aquest tipus d’educació. Els nens, ens explica, en triar a què volen jugar o què volen fer, creen vincles afectius molt més forts amb allò a què dediquen la seva atenció. Preguntem què passa quan s’enfronten “al món real”, quan volen anar a la universitat, per exemple. D’aquí també en treu una part positiva: els nens educats en aquest sistema si trien una carrera és perquè realment els agrada i s’hi volen dedicar: “des de petits estan acostumats a què volen i què no volen fer. És el mateix: vull ser metge, haig d’estudiar un munt d’anys i fer una residència. Si jo vull ser metge, ho faig. Si no ho vull ser, no ho faig. Ho tenen més clar perquè des de petits escullen”.

La quota que paguen les famílies en aquestes escoles és alta,  explica la Itziar. / M. VILANOVA

Ens sentim en la obligació de preguntar si hi ha algun inconvenient. Després de pensar un moment, ens recorda que a nivell pedagògic no en veu cap. El més gran és en àmbit econòmic: un sistema d’aquest tipus demana poca ràtio d’alumnes a les aules, però s’han de pagar els sous dels educadors (que són baixos). En no haver-hi subvencions per aquestes escoles –l’educació lliure no està reconeguda–, són les famílies les que han d’assumir totes les despeses, i han de pagar una quota alta.

Tot i això, en el context actual de retallades, l’acomiadament de professors i l’augment d’alumnes per classe, aquesta és una bona alternativa. “Els pares que porten els seus fills a aquestes escoles és perquè volen una atenció més personalitzada i un acompanyament per al seu infant”.

“Per mi és un regal treballar a una escola així, i els infants connecten d’una manera molt intensa amb la vida”

La Itziar pot parlar de primera mà dels dos tipus d’educació; abans treballava a una escola tradicional. Volem saber què ha guanyat amb el canvi, i la seva expressió ho diu tot. “Ara estic molt més contenta, estic molt a gust amb la feina que faig: abans sentia que el que havia de fer era ‘apagar focs’ i que les criatures estiguessin tranquil·les. Ara estic creixent jo en acompanyar a una altra persona”. Ens explica amb quina passió veu ara les petites coses, fets que abans passaven per alt però que ara, compartint-ho de manera tan propera amb una criatura, resulten fascinants fins i tot per a ella. Amb aquests petits plaers i un equip que ens presenta com a molt proper i algú amb qui compartir tot això, es veu que realment això és quelcom que la fa sentir plena.

“L’alegria que tens quan una criatura comparteix amb tu una descoberta que ha fet i la veus vibrar t’arriba i t’omple, i compartir totes aquestes emocions és molt ric; jo he après moltes coses de mi que tenia oblidades. És un regal treballar en una escola així.” La petita juga sota l’atenta mirada de la mare, i entenem que aquestes sensacions que té no només són com a mare, sinó també com a educadora, i potser aquesta és la gran experiència: educar com ho faria la pròpia mare.

MÉS INFORMACIÓ:
· Què és l’Escola Lliure?

MARTÍ PRAT: “La clau de l’educació no són els coneixements sinó despertar les ganes d’aprendre”

Per Raquel Gironès

És a Bellaterra, una zona on hi predomina la vegetació i sobretot la tranquil·litat, on  trobem  l’escola El Til·ler, una de les més de vint escoles Waldorf-Steiner que es troben actualment a Catalunya. Allà ens espera en Martí Prat, el psicopedagog i membre del claustre de l’escola.

Martí Prat, psicopedagog del centre. / RAQUEL GIRONÈS

En Martí Prat no va estudiar en una escola Waldorf perquè “a Espanya, en  l’època del franquisme, no s’havia desenvolupat aquesta pedagogia, no se sabia  ni el què  era”. Va ser llavors, entre els any 75 i 76, quan va conèixer aquest mètode. En aquell moment, el psicopedagog estava en “desacord amb el sistema educatiu que s’exercia”, buscava noves sortides. Va assistir a una trobada a Almeria formada per mestres Waldorf que parlaven sobre la pedagogia de Rudolf Steiner. “Tota l’educació es basa en transmetre conceptes i la pedagogia Waldorf el que fa és partir de les experiències artístiques per arribar als conceptes”. Aquesta idea li va semblar molt revolucionària i va acabar optant per estudiar pedagogia. Pensava que “potser estudiant les teories pedagògiques podria desenvolupar una educació més bona”.
I és per això que va decidir incorporar-se a l’escola Waldorf-Steiner El Til·ler.

Entrem a l’escola i ja notem el que transpira la pedagogia Waldorf que molt bé ens la defineix Marti Prat: “és l’art de l’educació”. Les aules són de fusta, unes al costat de les altres. Del seu interior s’escolta la melodia d’unes flautes, són els alumnes de primària que estan fent classe de música, uns altres fan anglès. L’edifici en si està envoltat d’arbres, canyes de bambú i el pati, on els nens i nenes del jardí d’infància, estan jugant amb sorra i aigua sense por a embrutir-se perquè  allò que importa és que juguin i experimentin. Els més petits estan en una etapa en què “volen jugar i fer coses, estan en l’acció, en el fer. No els asseguis en una cadira i en una taula i els expliquis coses perquè no és el seu moment”. A primària encara el nen està en “el món de la imaginació” però ja hi ha “un cert interès per aprendre”. A mesura que van creixent, al voltant dels 10 anys, es passa a l’interès per el món conceptual”.

“Un nen de l’escola Waldorf té els conceptes més assumits perquè al darrera hi ha una vivència”

L’escola El Til·ler només arriba fins a primària. Hi ha un projecte en marxa per poder engrandir l’escola i arribar a fer secundària i en un futur encara més llunyà, Batxillerat. Quan els nens d’aquesta escola marxen a l’institut tradicional, el que els sorprèn més als  professors d’allà són les ganes que tenen per aprendre. “No tenen problemes perquè facin els deures. La clau de l’educació no són els coneixements. Perquè tu pots saber moltes coses a primària i a l’ESO no recordar res. El que interessa és despertar la necessitat d’aprendre, no què aprendre”. Un nen de l’escola Waldorf sap els mateixos conceptes que un nen d’una escola tradicional i, segons Martí Prat, “té les coses més assumides perquè al darrera hi ha una vivència”. De les escoles Waldorf surt una gamma molt variada de professionals. Al centre d’Europa i als països nòrdics, on la pedagogia està més desenvolupada, els alumnes Waldorf són els més buscats, dins el món professional, per “la seva creativitat i capacitat de relacionar-se”.

Al despatx on ens hem reunit amb en Martí Prat, està ple de quaderns, ens explica que “els nens aprenen des de l’experiència i creen el seu propi llibre de text, escrivint tot allò que han après”. No són avaluats amb notes, s’avalua molt el dia a dia. Durant tota la primària el nen té el mateix tutor que fa el seguiment de les seves vivències. “L’avaluació només es pot fer si tu acompanyes el nen en el procés educatiu”, explica el psicopedagog afegint que “amb les notes l’únic que aconsegueixes és fomentar la competitivitat”. Hi ha una dedicació molt personalitzada del mestre cap a l’alumne. Els mestres, els quals tots han rebut una formació Waldorf, intenten explotar les qualitats individuals de cada nen. “Hi haurà un nen més intel·ligent i un altre més sensible i molt artista, el que intentes, doncs, és que treguin el que és individual i propi”.

Moment de l’entrevista amb Martí Prat. / CLARA FERRÉ

La pedagogia Waldorf parteix en què l’espècie humana és un ésser complet. “L’home no és un cervell que li has d’anar ficant coses” sinó que tal i com diu aquesta pedagogia, l’home  és “un cervell que pensa, un cos que sent i unes mans que fan”. Una altra de les qualitats d’aquest sistema és que està totalment al marge del sistema polític. “El mètode educatiu Waldorf no varia segons quin grup polític estigui al poder”. Això és el que el diferencia en gran mesura de la metodologia que tots coneixem, la tradicional, i en la qual la majoria ens hem educat.

Reviu l’entrevista que vam fer a Martí Prat, no us la perdeu!

MÉS INFORMACIÓ:
· Què és la pedagogia Waldorf?
· PERFIL: “L’educació té massa pressa per a que els nens mostrin els seus aprenentatges”
· ENTREVISTA: “El tracte que hi ha en el sistema educatiu tradicional no és humà”
· Viu l’experiència Waldorf-Steiner El Til·ler